dimarts, 27 de desembre de 2016

Escric per a una amiga/I write to a friend


Català/Catalan:

He usat Déu per a aconseguir una rima.
Per això que, de mi, l'àngel no se'n fia.
No us enfadeu, que el poema bé ho valia.
I amb sort, igualment l'afecte d'una amiga.
Digueu-me si no és tendre, el cor, quan somia.
Estic segur que seria una alegria
si l'amor que espera, avui també l'estima.
Deixeu-lo ser feliç, així es viu la vida!


English/Anglès:

I used God to get a rhyme.
Therefore, the angel doesn't trust me.
Don't be angry, the poem was worth it.
And luckily, also a friend's affection.
Tell me if the heart isn't tender when it dreams.
I'm sure it would be a joy
if the love for whom it waits, today it loves back too.
Let it be happy, it's how you live life!

dilluns, 26 de desembre de 2016

El Que Resta / What is left



El dolor li diu a la llàgrima,
que la tristor és la seva mare.
Diu que plora perquè l'estima,
que la por ha trencat el pacte.
Diu que enyora una promesa,
que salvi el cor ferit per sempre.

-

Sorrow tells the tear
that sadness is its mother.
Says that it cries because it loves them,
that fear has broken the pact.
Says it misses a promise,
that would save the wounded heart forever.

dissabte, 17 de desembre de 2016

L'hora

En somnis desitjo la nit, l'encant d'un món adormit.
Desitjo la cendra pau del silenci i la veu de l'esperit.

Bo espero, l'hora de fer realitat un pensament alegre.
Dormo per a un somni tendre, per a un son de feltre.

Des del balcó veig com s'apropa el vaixell navegant.
El misteri és una onada que transporta la nau errant.

Governant el timó, cerco una ruta cap al meu destí.
L'emoció omple les grans veles i em mostra el camí.

En el poble dels encants, el coixí besa les donzelles.
En el camp dels passejants, cerco un cor d'estrelles.

Les meravelles arriben a la seva fi, il·lusions del cor.
Guardo a dins una tímida veu, un conte en el record.

Més enllà de l'horitzó reneix el món, promesa certa.
Les pestanyes eixuguen els somnis de la nit desfeta.

dimarts, 6 de desembre de 2016

Les tres...



L'inici d'aquesta història neix amb un vent d'origen tan desconegut com maleït. Allà on la terra més llunyana s'aixeca escarpada per a empresonar les valls, el murmuri d'aquell aire havia pertorbat el somni nocturn d'un pastor. Tan suau i tant aterrador, el malson s'havia endinsat com un llop entre el ramat, cercant l'hoste que el guardés. Amb el primer esgarip de l'home trasbalsat, la serp ja havia posseït el niu. El secret de les ombres es revelava en la visió del pastor: l'avenir s'estava preparant per a portar hores temoroses, nits en que l'horror travessaria els murs per a alimentar-se i les pregàries es convertirien en laments.

En la terra maleïda, on ulls vigilants sobrevolen els cels i llòbregues criatures aguaiten als vorals, els homes han d'endinsar-se en les profunditats de les valls. És així que el rumor recorria indrets distants, tan abandonats que s'aferraven a la darrera ànima que els habitava. Viatgers atemorits el portaven amb un fil de vida pels camins dels boscos, i ressorgia com una esgarrifança cada vegada que noves orelles rebien l'alè tacat d'un presagi maligne.



The beginning of this story is born with a wind whose origin is as unknown as cursed. Where the farthest land rises steep to imprison valleys, the whisper of that air disturbed the nocturnal sleep of a shepherd. So soft and so terrifying, the nightmare creeped in like a wolf among the sheep, seeking the host that would guard it. With the first scream of the shocked man, the snake had already possessed the nest. The secret of the shadows was reavealed in the vision of the shepherd, the future was preparing to bring fearful hours. Nights the horror would cross the walls to feed itself (hunt) and the prayers would become moans.

In the cursed land where watchful eyes fly the skies and gloomy creatures lurk in the roadsides, men must delve into the depths of the valleys. Thus the rumor ran through distant places, so abandoned that clung to the last soul that dwelled. Frightened travellers bore it with a thread of life on the roads of the forests, and would resurge like a shudder each time new ears received it with the spotted wheeze of an evil omen.


dissabte, 3 de desembre de 2016

En el temple

Catalan:

En el temple

Es posa l’ocell sobre la mà del vigilant, i veu.
El món que l’aguanta alimenta l’ésser atrapat.
Les columnes de la catedral són vives.
Por sobre por, el més perillós també és condemnat.
També fuig el caçador?  El destí és presó i salvació.
I si ens veuen, ploren per nosaltres? Cauen les fulles.
Il·lusions, apareixen els camins del bosc.
Quan el temple crema, és esperança o és cruel?
Reneix la condemna, l’instint juga la partida.
Terra, món, significat, quin conte més trist!
Qui se’n salva de la vida? Por d’abandonar la fe.
Destí, t’ho prego, no em deixis sol en el temple!


English: 

In the temple

The bird lands on the guard’s hand, and watches.
The world holding it nourishes the trapped creature.
The columns of the cathedral are alive.
Fear over fear, the most dangerous is also damned.
Does the hunter escape as well? Fate is prison and salvation.
And if they see us, do they cry? The leaves fall.
Illusions, the pathways of the forest appear.
When the temple burns, is it hope or is it cruel?
The sentence is reborn, instinct plays the game.
Earth, world, meaning, what a sad tale!
Who is saved from life? Fear of abandoning the faith.
Destiny, I beg you, don’t leave me alone in the temple!


dissabte, 11 de maig de 2013

Fonament de la Sobirania de Catalunya - Drets Històrics

Fonament històric de la sobirania de Catalunya



Introducció

Els Drets Històrics de Catalunya es fonamenten en un ordenament jurídic específic aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya, abolits amb els Decrets de Nova Planta (1716), reivindicats al llarg dels segles i utilitzats com a fonamentació de l'Estatut d'Autonomia. Els Decrets de Nova Planta suposaran la pèrdua de la capacitat legislativa i del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi i dependència dels aparells polítics castellans, tot imposant l’autoritat reial, per damunt de la legal.

Les primeres constitucions catalanes de les que en tenim constància, daten del segle XIII, i en elles el mot Catalunya surt nombroses vegades, no és fins al segle XIX que ens trobem amb contitucions que podriem començar a denominar espanyoles, tot i que no és fins al final del segle XIX que aquestes parlen per primer cop d'Espanya en singular.

Definició de l’Estat de Catalunya dins la Corona d’Aragó

Entre els segles XIII i XVIII Catalunya era un territori amb lleis pròpies que el rei havia de jurar i acatar per a poder participar de la sobirania d'aquest territori i el mateix per als altres regnes de la Corona d'Aragó (Fou el conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del rei d'Aragó des del 1162 i fins el 1715. L'estructuració política del conjunt territorial transcendí la *unió dinàstica inicial i s'organitzà com una federació d'estats medievals.). Això és un Estat independent amb un Cap d’Estat que també ho és d'altres territoris i regnes. Era una monarquia compartida com ho és actualment la **Corona britànica pels països que formen els reialmes del Commonwealth (Regne Unit, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Jamaica, etc.). El rei proposa lleis, està obligat a pactar-les amb les institucions (Corts Catalanes, si parlem de Catalunya, que eren un parlament medieval.) de cada territori que són les que les aproven, sense un pacte amb les Corts el decret o sentència reial no té valor jurídic.

*( Unió dinàstica es refereix a la unió de dos títols o dominis sota un mateix governant o sobirà. Com a conseqüència els títols no han estat integrats o fusionats, sinó que la mateixa persona posseeix cadascun d'ells de forma independent. És una espècie de federació amb només dos estats diferents que es regeixen per la mateixa dinastia mentre que els seus límits, les seves lleis i els seus interessos segueixen sent diferents.

Una unió personal és una situació política on una persona és al mateix temps el sobirà de dues o més terres (comtats, ducats, regnes…), per la casualitat de casaments, heretatges i altres peripècies de les cases reials. Al cas d'una unió personal, les lleis, usos i costums i institucions de cada component es queden intactes. L'última unió personal important contemporània és la de la Reina del Regne Unit i el Commonwealth.


Exemple d’unions dinàstiques i personals -> [Casal de Barcelona: dinastia Bel·lònida (Jaume I el Conqueridor i Martí l’Humà); Casal d’Aragó: dinastia Trastàmara (Ferran II de Barcelona, Aragó, València i Mallorca, III de Sicília, V de Castella i I de Navarra “el Catòlic”.), dinastia dels Habsburg (Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic.); Casal d’Avís: dinastia d’Avís sobirana del regne de Portugal (Pere IV de Barcelona “el Conestable de Portugal” enterrat a Santa Maria del Mar només va governar a Catalunya i va ser proclamat Comte de Barcelona per la Generalitat i el Consell de Cent de Barcelona durant la Guerra Civil catalana contra Joan II.); Casal d’Anjou: dinastia d’Anjou sobirana del regne de Nàpols (Renat I de Provença) i la Casa de Borbó: dinastia Capeta (Van governar només a Catalunya durant la Guerra dels Segadors proclamats Comte de Barcelona per la Generalitat de Catalunya Lluis XIII de França i el seu fill Lluis XIV de França i II de Barcelona “el Rei Sol” -el mateix que l’any 1700 va dir: “l'usage du catalan répugne et est contraire à l'honneur de la nation française”.). Corona Britànica: dinastia d’Estuard, dinastia Hannover i la dinastia Saxònia-Coburg i Gotha “Casa de Windsor” (Actual Elisabet II) del llinatge alemany Wettin.])*

**(Corona britànica: dinastia d’Estuard “Stuart” -A partir de l’1 de maig de 1707 amb l’Acta d’Unió aprovada pels parlaments dels regnes d’Anglaterra i Escòcia es va dissoldre els parlaments nacionals d’aquests i es va crear un de sol que aglutinava les funcions dels dos desapreguts en un de sol denominat Parlament de la Gran Bretanya amb seu al Palau de Westminster. L'article primer es fundava en el principi polític de la unificació de les corones i va ser aprovat el 4 de novembre de 1706, fou la realització concreta de la unió entre els dos regnes britànics que fins l'any 1707 havia estat tan sols personal sota la dinastia Stuart en la persona de Jaume I d’Anglaterra i VI d’Escòcia. Així Anna Reina d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda es convertí en Anna reina de la Gran Bretanya i Irlanda a partir de l’1 de maig de 1707 -és la mateixa que participà en la Guerra de Successió Espanyola en suport al bàndol austriacista.)**  


El pactisme és la formula de repartiment de la sobirania entre el Comte de Barcelona (Hereu de la Corona d’Aragó) i els Braços (Corts) que va caracteritzar la política constitucionalista [Veure definició] del Principat de Catalunya i la Corona d'Aragó.

La Cort General de Catalunya o Corts Catalanes fou l'òrgan legislatiu del Principat de Catalunya des del segle XIII fins al segle XVIII. Les componien el Monarca i els anomenats 3 braços de corts: l'eclesiàstic, el militar o noble, i el reial o de les viles.
Els Braços eren la representació estamental a les corts i parlaments de Catalunya i dels diversos regnes de la Corona d'Aragó. El rei convocava i obria les Corts amb un discurs o «Proposició reial». La legislació es promulgava basant-se en l'acord entre el rei i els braços de cort, els quals podien reunir-se per separat o conjuntament.

Les legislacions que es promulgaven basant-se en l'acord entre el rei i els braços (dret paccionat) s'anomenaven «constitucions generals de Catalunya», qualificatiu que agrupava a les constitucions, els capítols de cort i els actes de cort:

- Constitució: llei proposada pel rei, i que necessitava de l'aprovació dels Braços de Corts.
- Capítol de cort: llei proposada pels Braços, i que necessitava de l'aprovació del rei.
- Acte de cort: un acte pactat, o dut a terme, amb l'aprovació dels braços.

Finalitzades les corts, els seus acords tenien força de llei, en el sentit de contracte (Veure Contracte Social a l’apartat de definicions.) que el rei no podia revocar, i eren publicades i editades.

Fou durant el regnat de Pere el Gran (1276-1285) que les Corts Reials Catalanes prengueren la forma institucional. Les primeres Corts catalanes foren les que es celebraren a Barcelona l'any 1283. En aquesta cort el rei s'obligava a celebrar General Cort anualment, amb la participació representativa per tractar del bon estat i reformació de la terra.

El mateix rei Pere el Gran establí en Constitució que:

«. . .si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya,
els sotmetrem a l'aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers i dels Ciutadans...».(lib. 1.tit.15.const.1.pag.43).        

Els antecedents de les Corts Reials Catalanes cal situar-los en la Cort Comtal (vers l'any 1000) i en aquelles assemblees de Pau i Treva que des del 1021 es reunien per deliberar i pactar la interrupció de les guerres i els actes de violència. L'any 1192 el braç popular participà per primer cop a l'assemblea de Pau i Treva.

La Cort Comtal barcelonina, o Cúria Comtal, es formà durant el segle XI, d'acord amb el model de la Cúria reial franca, a mesura que els comtes de Barcelona es consolidaren com a prínceps sobirans. Era integrada per magnats civils i eclesiàstics, per alts consellers i per jutges. Tenia un caràcter mixt, com a organisme col·laborador en la presa de decisions del sobirà tant en els aspectes legislatius i fiscals com en l'exercici de la potestat judicial.

D'aquestes corts van sortir els primers usatges que van prendre força legal al ser compilats per Ramon Berenguer IV. De la Cort Comtal barcelonina va derivar la Cort General de Catalunya, la del Regne de València, i més tard, el Parlament del regne de Sardenya.

En el període comprès entre el 1170 i 1195 es recopilaren els Usatici Barchinonae, el Liber feudorum maior i les Gesta Comitum Barchinonensium, conjunt que ha estat denominat com els tres monuments de la identitat política catalana.

Les Corts de Catalunya de 1251 i van establir la prioritat dels Usatges de Barcelona al *Principat de Catalunya, i, si no era possible, calia recórrer als costums provats (Dret consuetudinari) o al dret natural.

*( El Principat de Catalunya és un nom històric i tradicional de Catalunya.
Es tracta d'un terme jurídic (en llatí principatus) que s'utilitza a partir del segle XIV [La primera referència explícita al Principatus Cathaloniae es troba a la convocatòria de les Corts de Perpinyà, de 1350, presidides pel rei Pere III el Cerimoniós.] per nomenar al territori sota jurisdicció de les Corts Catalanes, el sobirà (en llatí, princeps) era el sobirà de la Corona d'Aragó, sense ser formalment un regne. Tampoc era un comtat, ja que el comtat de Barcelona no abastava tot Catalunya (historiogràficament també s'usa l'expressió "comtats catalans"). Els Usatges fan coincidir el títol de Princeps amb el de Comte de Barcelona. Sovint s'ha utilitzat el títol nobiliari de Príncep per l'hereu de la corona. En el cas de la Corona d'Aragó, l'hereu ostentava el títol de Duc de Girona, més tard canviat a Príncep de Girona. No s'ha de confondre, per tant, el Principat de Catalunya amb un títol nobiliari.

La primera fixació dels límits entre els dos territoris integrants de la Corona d'Aragó es produeix el 1214: en tractar de declarar una treva general a tot Catalunya es considera que aquesta arriba fins al Cinca, si bé aquesta frontera patirà diverses modificacions al llarg de aquest mateix segle.
Un terme utilitzat tant en una disposició de Jaume I de 1244 com a les Corts de Barcelona de 1283 és el de “Cathalonia universa” per referir-se al conjunt del territori. El terme es va institucionalitzar al govern local d'Eivissa, Mallorca i Perpinyà.

El 1325 s'incorpora el comtat d'Empúries.
El 1411 s'uneix la Vall d'Aran al Principat.
El 1413 s'incorpora el comtat d'Urgell.
El 1491 s'incorpora el comtat de Pallars Sobirà.)*


Els Usatges de Barcelona es van convertir així en la base del dret català i d'altres codis:

Usatges de Girona.
Costums de Lleida.
Costums de Tortosa.
Furs de València, encara que sota del nom de furs s'unien usos i constitucions.
Franqueses de Mallorca.
Capítol d'Atenes, per als ducats d'Atenes i Neopàtria. 


En les compilacions del dret català es recolliren com a fonts del dret amb el següent ordre de prelació (Rang):

Constitucions catalanes
Costums
Privilegis
Usatges
Lex Visigothorum
Lex romanorum



Estructura administrativa de la Monarquia Hispànica

Recordem que: la Monarquia Hispànica, històricament anomenada Monarquia Católica, Monarquia d'Espanya o Les Espanyes, es refereix al conjunt de territoris amb les seves pròpies estructures institucionals i ordenaments jurídics, diferents i particulars, i que es trobaven governats per igual pel mateix sobirà, el monarca espanyol, a través d'un sistema polisinodial de Consells.
Quant a la seva estructura la Monarquia Hispànica era una monarquia composta en què els "Regnes, estats i Senyorius" que la integraven estaven units segons la fórmula aeque principaliter (o 'unió diferenciada'), sota la qual els regnes constituents continuaven després de la seva unió sent tractats com a entitats diferents, de manera que conservaven les seves pròpies lleis, furs i privilegis. «Els regnes s'han de regir, i governar -escriu Solórzano (Jurista madrileny, el més destacat publicista del dret indià. [1575-1655])-, com si el rei que els té junts, ho fos solamanent de cada un d'ells ». En tots aquests territoris s'esperava que el rei, i de fet se li imposava com a obligació, que mantingués l'estatus i identitat distintius de cadascun d'ells".






Context històric dels fets i sucesos anteriors i posteriors al Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya i alters regnes de la Corona d’Aragó


Felip V de Castella i IV d’Aragó, que ja va ser rei a Espanya abans de la guerra de successió, va jurar les *Constitucions de Catalunya.

*(Les Constitucions de Catalunya eren les lleis catalanes proposades pel Comte de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes.

Legislativament una «Constitució» es diferenciava d'un «Capítol de cort» i d'un «Acte de cort» pel fet d'aparèixer com a iniciativa del comte, però que no podia entrar en vigor legal sense l'aprovació de les Corts Generals del Principat de Catalunya, fet sense precedents a Europa.

-Sobirania de la llei:

«Poch valdría fer Lleis i Constitucions si no havien d'ésser, per lots los ciutadans i en especial pel rei i llurs oficials, extrictament observades i rigurosament complídes, perxó, confirmant els Usatges de Barcelona, volèm i manèm que sian observades al peu de la lletra, per lo que no es válida cap contravenció als usos, práctiques, costums ó constitucions de Catalunya, ancar que fós dictada pel rei ó llurs oficials. [Corts de Montsó de 1289 i de Corts de Barcelona de 1481]»


«Per quant les Constitucions de Catalunya, capítols i actes de Corts, no es poden fer sinó en Corts Generals, i sigui de justícia que les coses es desfacin amb la mateixa solemnitat que són fetes, per tant estatuïm i ordenem que les Constitucions de Catalunya. Capítols i Actes de Corts, no puguin ésser revocades, alterades ni suspeses, sinó en Corts Generals, i que si es fa contrari, no tingui cap força ni valor. [Corts de Barcelona, any 1599 -Felip II]»

,següent,

-Jurisdicció catalana:

«Com que les Constitucions i demés Lleis perque's regeix la terra catalana, son elaborades única i solament per les Corts de Catalunya, sols aquestes tenen poder i forsa per derogar ó esmenar les dites ordenances de modo qué les ordres contraries als Usos, Privilegis generals ó especials, Capitols de Corts, Constitucions, no deuen obehirse ni acatarse ancar que fossin ó haguessin sigut dictades pel Rei ó el primogenit seu. [Corts de Barcelona, any 1422]»

«A Catalunya no's cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters. [Corts de Barcelona, any 1283]»

tanquem parèntesi.).


Aquest rei ja va provocar una crisi quan el 1704 va sancionar (Autoritzar) un decret d'imposts sense convocar corts (Felip IV d'Aragó i V de Castella va esdevenir el primer rei de la Casa Borbó al tron de la Monarquia Hispànica [Veure definició més avall.] i va instaurar el centralisme, a l'estil de l'absolutisme borbònic instaurat a França.), un problema que s'afegia als decrets que afavorien els comerciants francesos i els que prohibien cap activitat amb els principals socis comercials de la Corona d'Aragó, anglesos i holandesos (Gran Aliança de La Haia a la Guerra de Successió Espanyola). Entestat en tirar endavant el nou decret d'imposts fins i tot va ordenar al Consell d'Estat (Ple dels "Grandes d'España") que es reunís en plenari (Aquest mateix consell ja va votar en contra del decret perquè anava frontalment en contra de la jurisdicció dels regnes d'Espanya, sí sí, allò de pactar amb les Corts i tal, et sona?), i dels integrants d'aquests alguns van ser empresonats, altres desterrats, uns altres que hi van assistir no van votar i uns de més empescats van al·legar que no podien venir perquè estaven malalts. Els que hi van ésser presents fins i tot li ho van recriminar al rei a la cara.

Les Corts Catalanes a Barcelona (1701-1702) crearen el Tribunal de Contrafaccions que acotava la sobirania del monarca i vetllava perquè es complissin les lleis de Catalunya, era com el Tribunal Constitucional actual (Aquest que ha esquinçat l'Estatut) que feia les funcions de  l'Audiència Reial (Amb les funcions d'ajusticiar i mitjà per apel·lar al rei.), un òrgan de representació paritària del rei i els braços, encarregat de resoldre les reclamacions per actes contraris a les constitucions catalanes realitzats per funcionaris reials. En les Corts catalanes de 1533 els braços catalans van proposar al rei Carles I la seva aprovació, per assegurar que complia amb la Constitució de l'Observança, que determinava el principi que el rei estava sotmès a les constitucions catalanes. Però no va ser fins dos segles després, a les Corts catalanes de 1701-1702, quan el rei Felip V va aprovar la creació del tribunal. El Tribunal de Contrafaccions va quedar configurat com un tribunal de garanties constitucionals, format de manera paritària entre els representants del rei i els representants dels *Tres Comuns de Catalunya. Permetia així garantir l'ordenament jurídic català amb la coparticipació de les institucions del Principat i els oficials reials. Va assumir l'atribució que fins llavors havia pertangut en exclusiva a la Reial Audiència de Catalunya. El rei o els seus virreis no podien emetre lleis de rang superior a una constitució catalana (llei), de manera que les pragmàtiques i els reials decrets quedaven supeditats a l'ordenament constitucional català, a més a més, si qualsevol oficial reial vulnerava una constitució catalana (llei), havia de ser sotmès a un procés judicial de contrafacció. El mateix Felip V es donaria compte de les limitacions que el Tribunal de Contrafaccions suposava per a la seva «real voluntat», i reconeixeria poc després que després de la Corts de 1701-1702, els catalans «havien quedat més Repúblics que el parlament al·lusiu a anglesos» .

*(Tres Exceŀlentíssims Comuns de Catalunya va ser la denominació conjunta que van rebre les tres institucions més dinàmiques del sistema constitucional català modern entre 1697 i 1714. La Diputació del General de Catalunya. el Consell de Cent de Barcelona i el Braç militar de Catalunya. La convocatòria d'aquestes tres institucions en una Conferència formal podia donar lloc a diverses reunions o conferències en diversos dies. Entre el 1698 i el 1702 les conferències actuaren com una reunió de representants de les tres institucions que deliberaven conjuntament un consell per oferir-lo a aquestes tres institucions.

La col·ligació de les tres institucions en la defensa de les Constitucions catalanes va portar al virrei de Catalunya, el duc de Villahermosa, a alertar dels perills que per al poder reial i la pau suposava aquesta aliança en les albors de la Guerra de Successió Espanyola. I efectivament, el 1705, va esclatar la rebel·lió de Catalunya que s'escamparia per tot Espanya en una llarga guerra civil, a la pèrdua de *Gibraltar, al lliurament del monopoli comercial amb Amèrica als anglesos, i al fi de l'imperi espanyol a Europa. A l'any següent de la rebel·lió de Catalunya, el 1706, el partidari de Felip V, el marquès de Gironella, es referia a la conferència que col·ligava als Tres Comuns de Catalunya amb les següents paraules: «Junta perniciosa i maliciosa (...) triplealiança (...) oracle de tota la nació catalana».)*

*Gibraltar (Georg von Hessen-Darmstadt, conegut en català per Jordi de Darmstadt o Príncep Jordi, fou un militar alemany que va comandar la conquesta britànica de Gibraltar esdevenint el segon governador de Gibraltar (1704-1705).

Al setge de Barcelona de les tropes franceses del duc de Vendôme (1697), el Príncep Jordi recolzà la decisió dels estaments, els consellers i els diputats de Catalunya, de resistir. Però el virrei de Catalunya Diego Hurtado de Mendoza, comte de Corzana, seguint les ordres del Ministeri castellà de Madrid, rendí la ciutat i l'entregà als francesos (10 d'agost).

Recuperada Barcelona per la pau de Rijswijk (Una de les conseqüències més importants d'aquest tractat va ser la possibilitat de França d'accedir al tron de la monarquia hispànica després de la mort de Carles II.), i davant la pressió popular, el rei Carles II d'Espanya el nomenà Lloctinent de Catalunya el 1698 (Lloctinent o Virrei de Catalunya era el representant del rei a Catalunya.).


El 1700 fou coronat rei d'Aragó el francès Felip de Borbó, que no simpatitzava amb els austriacistes que havien recolzat la candidatura de l'Arxiduc Carles. La tensió anà pujant fins que el rei va destituir el Príncep Jordi el 1701.
Aleshores, l'alemany es convertí en el principal dirigent conspirador contra l'absolutisme borbònic a Catalunya. Organitzà els Vigatans i preparà un alçament contra Felip IV d'Aragó i V de Castella. El maig de 1704, Jordi de Darmstadt intentà d'apoderar-se de Barcelona, però la conspiració fou descoberta pel virrei Velasco.

Al juliol de 1704 va dirigir, juntament amb Sir George Rooke, l'atac britanico-neerlandès a Gibraltar que donà el Penyal al Regne d'Anglaterra. Catalan Bay és una platja que li dóna el nom el desembarcament del 4 d’agost de 1704 del batalló de 350 soldats catalans que van arribar conjuntament amb les tropes anglo-holandeses.)*


Abans que el Tribunal de Contrafaccions:

Les Corts de Barcelona de 1480-1481 promulgaren un capítol de cort, la Constitució de l'Observança, que establia la submissió del rei a l'observança i compliment de les constitucions catalanes. Ja durant el regnat d'Alfons V d'Aragó a les Corts de Barcelona (1421) s'havia acordat la primacia dels Usatges de Barcelona, encarregant a la Diputació del General de Catalunya el control de qualsevol extralimitació reial. Ferran II d'Aragó va iniciar la política de «redreçament» (reforma) ratificant el pactisme com a pilar rector de la política a Catalunya durant l'edat moderna; mitjançant aquest capítol de cort es va consagrar l'imperi de la llei sobre qualsevol indici d'absolutisme i es va ratificar a la Generalitat com a institució encarregada de vetllar pel compliment de lleis per part del rei i els seus oficials, en cas de vulneració constitucional (contrafacció) s'apel·lava a la Reial Audiència de Catalunya i, a partir de 1702, al Tribunal de contrafaccions.

Inicialment va ser anomenat «Capítol de cort Poc valdria», per ser aquestes les seves primera paraules, però posteriorment i tot i no ser pròpiament una constitució sinó un capítol de cort va ser conegut com a «Constitució de l’observança».

Extracte:

«Poch valdría fer Lleis i Constitucions si no havien d'ésser, per lots los ciutadans i en especial pel rei i llurs oficials, extrictament observades i rigurosament complídes, perxó, confirmant els Usatges de Barcelona, volèm i manèm que sian observades al peu de la lletra, per lo que no es válida cap contravenció als usos, práctiques, costums ó constitucions de Catalunya, ancar que fós dictada pel rei ó llurs oficials. [Corts de Montsó de 1289 i de Corts de Barcelona de 1481]».


Aquests són els drets, llibertats, privilegis, usos i costums que els catalans varen defensar quan el 1704 el desembarcament aliat a Barcelona donà lloc al virrei borbònic de Catalunya Francisco de Velasco a llançar una repressió indiscriminada transgredint repetidament les Constitucions de Catalunya. La ciutat de Barcelona, que tenia el privilegi de nomenar ambaixadors propis, nomenà a Pau Ignasi de Dalmases perquè denunciés davant Felip V en persona l'actitud anticonstitucional del virrei Velasco. El 5 de febrer de 1705, només arribar a Madrid, Pau Ignasi de Dalmases fou detingut i empresonat.

El 20 juny de 1705 els cabdills austriacistes catalans exiliats signaven el Tractat de Gènova; amb aquesta aliança militar entre el Principat de Catalunya i el regne d'Anglaterra Catalunya es comprometia a lluitar per la causa del pretendent al tron espanyol Carles d'Àustria amb l'ajuda militar d'Anglaterra, i aquesta es comprometia a defensar les Constitucions de Catalunya fos quin fos el resultat de la guerra.

Un d’aquests privilegis era el d’estrangeria, pel qual, a tall d’exemple, un castellà no podia ser funcionari dels estats de la Corona d’Aragó, de la mateixa manera que un català no ho podia ésser de Castella.

Pel 1707 estaven abolits i derogats tot el sistema polític, legislatiu, jurídic i àdhuc social d'Aragó i València, i passaven a ser governats per les lleis de Castella, esdevenint a partir d'aleshores una jurisdicció castellana, l'annexió definitiva abolia i derogava el Consell d'Aragó, i totes les disposicions d'Aragó i València passaven a estar sota la jurisdicció i a ser governats pel Consell de Castella.

Mostra del decret reial de 1707: “[...] se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimámente mis armas con el motivo de su rebelión y considerando también que uno de los principales atributos de la Soberanía es la imposición y derogación de leyes las quales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podria yo alterar aun sin los graves y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante á los de Aragón y Valencia he juzgado por conveniente así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reynos de España á la uniformidad de unas mismas leyes usos costumbres y Tribunales gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros privilegios práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reynos de Aragón y Valencia siendo mi voluntad que se reduzcan á las leyes de Castilla al uso práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada pudiendo obtener por esta razón mis fideílísimos vasallos los Castellanos oficios y empleos en Aragón y Valencia de la misma manera que los Aragoneses y Valencianos han de poder en adelante gozarlos en Castilla sin ninguna distinción facilitando yo por este medio á los Castellanos motivos para que acrediten de nuevo los efectos de mi gratitud dispensando en ellos los mayores premios y gracias tan merecidas de su experimentada y acrisolada fidelidad y dando á los Aragoneses y Valencianos recíproca é igualmente mayores pruebas de mi benignidad habilitándolos para lo que no lo estaban en medio de la gran libertad de los fueros que gozaban ántes y ahora quedan abolidos en cuya conseqüencia he resuelto que la Audiencia de Ministros que se ha formado para Valencia y la que he mandado se forme para Aragón se gobiernen y manejen en todo y por todo como las dos Chancillerías de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas regalías leyes práctica ordenanzas y costumbres que se guardan en estas sin la menor distinción y diferencia en nada, [...]”

Amb la reconquesta borbònica del regne d'Aragó (1711), aquest entrà de ple en la via de la uniformitat castellana, però s'introduí un canvi significatiu respecte a allò establert el 1707, doncs ara la planta ja no seria com la de les Cancelleries de Valladolid o Granada, sinó que esdevindria una simple Reial Audiència (Sense les atribucions governatives d’un Consell, només judicials.). Tornant a remarcar l’aspecte que les sentencies han de fallar segons les lleis de Castella.

A finals del 1711 la posició militar dels austriacistes a la Monarquia d'Espanya estava molt debilitada, tenint només el control del Principat de Catalunya i el regne de Mallorca, mentre el regne d'Aragó i el regne de València havien estat ocupats militarment. En aquest context es produí un canvi en l'escenari polític internacional en esdevenir el rei Carles d'Àustria emperador del Sacre Imperi Germànic a resultes de la mort del seu germà i hereu Josep. Les potències de la Gran Aliança de la Haia iniciaren a Utrecht converses de pau amb Lluís XIV de França per tal arribar a una pau general a Europa. El regne d'Anglaterra arribà a una pau per separat amb Felip V quan aquest renuncià al tron de França (article 2n), entregà a Anglaterra el penyal de Gibraltar (article 10è) i l'illa de Menorca (article 11è), i concedí llicències comercials a Amèrica (article 12è) als anglesos. A canvi, aquests van cedir davant Felip V, i el 13 de juliol de 1713 van signar la pau violant el *Tractat de Gènova que havien firmat el 1705 amb Catalunya. Felip V es va comprometre en l'article 13è del Tractat d'Utrecht a aprovar una amnistia als catalans i donar-los els mateixos drets i privilegis que els castellans, fet que significava una abolició de facto de les Constitucions de Catalunya i la imposició de les lleis de Castella a Catalunya, tal com ja havia fet anteriorment als regnes d'Aragó i València. La Casa d'Àustria, havent estat abandonada per tots els aliats, es veié forçada a buscar també la pau.


Extret de Sàpiens.cat:

El radicalisme anticatalà exhibit per Felip V en les negociacions celebrades a Utrecht es reflecteix en les instruccions donades als seus emissaris:

«En quanto a Hespanya combiene tener presente como punto de suma importancia que de ninguna manera se den oydos a propósito de pacto que mire que a los catalanes se les conserven sus pretendidos fueros, pues sobre ser tan indignos de ellos aunque fueren solo los que tenían en tiempos del Rey Don Carlos II, mi tío […]. No es de conveniencia ni decoro que la paz general salga garante de tan vergonzante condición ni que por ella quedase a la abitual propensión de los cathalanes a la rebelión, con amarres y permitido recurso a los coligados enemigos.»

O en aquesta carta adreçada al seu avi Lluís XIV en el marc de les negociacions del Tractat de Rastatt:

«Quiero tomar algún temperamento por lo que mira á ellos. V.M. sabe les concedía que quedarían sobre el pie de los castellanos. Esta gracia que no merecían, no ha hecho cesar su rebelión; después les he dado todo el tiempo de reconciliarse, les he varias veces hecho ofrecer una amnistía, y todo esto no ha producido nada. En fin, si es menester, les conservaré sus Privilegios con condición que estos no sean más que aquellos que se llaman municipales, y de los que será excluido todo lo que es contrario a mi autoridad y a mis derechos de soberanía, y con condición también de que me pagaran todos los gastos de la guerra de Cataluña, hechos así en Mar como en Tierra, desde el 1º de julio hasta que se hayan rendido las armas. »


*Tractat de Gènova (El pacte de Gènova va ser una aliança política i militar signada en 1705 entre Anglaterra i un grup de propietaris i nobles catalans austriacistes (anomenats Vigatans) en representació del Principat de Catalunya en el marc de la guerra de successió espanyola. Segons els termes de l'acord, Anglaterra desembarcaria tropes militars a Catalunya, que unides a les forces catalanes lluitarien a favor del pretendent al tron espanyol Carles d'Àustria contra els exèrcits de Felip V, comprometent així mateix a mantenir les lleis i institucions pròpies catalanes. Aquest pacte secret fou signat pels comissionats Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Aimeric, i per Mitford Crowe, enviat de la reina Anna d'Anglaterra. No obstant això Crowe no va poder entrevistar-se amb cap representant de les institucions catalanes a causa de que el virrei felipista Velasco, nomenat per Felip V al gener de 1704, continuava amb la seva campanya repressiva contra els austriacistes catalans, implicats o no en la conspiració fracassada de l'any anterior. Així Crowe es va posar en contacte amb el grup dels vigatans, perquè signessin l'aliança anglocatalana en nom del Principat.  

En el text del tractat es pot apreciar l'ideari de l'austriacisme català i en general de la resta d'estats de la Corona d'Aragó que estava basat en la defensa del model pactista i "constitucionalista" de les relacions entre el sobirà i els seus súbdits, que anteposava la fidelitat a la "pàtria"-la defensa de les «llibertats, lleis i drets de la pàtria»- a la fidelitat al rei si aquest violava les lleis i institucions pròpies que la caracteritzaven i definien. Així en el tractat s’aludeix 17 vegades a les Constitucions Catalanes i a la seva defensa, el que contrasta amb la política repressiva dels virreis nomenats per Felip V -que d'altra banda es queixaven de «el que estrenyen llurs Constitucions», referint-se al poder efectiu que tenien al Principat.

El pacte es mantingué ferm fins el 1711, quan mor l'emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic Josep I d'Habsburg, el nou panorama no interessava tant al govern anglès, qui va començar noves negociacions a París i Londres fins que es va signar el Tractat d'Utrecht el 1713.)*

Davant les notícies de l'abandonament anglès, es va convocar a Barcelona el 30 de juny de 1713 una Junta de Braços (Institució que convocava la Diputació del General de manera extraordinària en casos d'emergència o urgència. En formaven part tots aquells representants a les Corts catalanes que en aquell moment es trobessin a la capital de Barcelona.) per deliberar si Catalunya havia de sotmetre's a Felip V o prosseguir la guerra en solitari. El 6 de juliol la Junta de Braços prengué la decisió de continuar la guerra en solitari i els comissionats dels braços generals la van lliurar als diputats de la Generalitat de Catalunya perquè la publiquessin. Aquests, contraris a la proclamació, dilataren l'entrada en vigor legal de l'edicte tres dies. En la sisena instància presentada pels braços generals davant els diputats de la Generalitat, se'ls recordava que era el seu deure la «conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que els nostres antecessors a costa de sang gloriosament abocada van aconseguir, i nosaltres hem així mateix mantenir». Finalment, a les sis del matí del 9 de juliol de 1713 a Barcelona es feia pública la proclamació pública de guerra del Principat de Catalunya contra Felip V i contra França. Proclamada públicament la declaració de guerra, l'endemà es va publicar un ban per llevar efectius per l'Exèrcit de Catalunya, que va arribar a mobilitzar 10.000 homes. També es va procedir al nomenament dels ambaixadors de Catalunya destinats a les cancelleries europees de Viena, Londres, i la Haia a fi d'endegar la guerra diplomàtica; així mateix, i per a contrarestar la propaganda borbònica, es varen publicar diversos opuscles explicant la posició de Catalunya i, recordant l'abolició dels furs del regne d'Aragó i del regne de València, afirmant que també es lluitava per la Corona d'Aragó i per la llibertat de tota la Monarquia d'Espanya.

Rafael Casanova fou extret nou Conseller en Cap de Barcelona (President del Consell de Cent), el més següent la Generalitat de Catalunya transferí les competències militars als consellers de Barcelona, de manera que Rafael Casanova esdevingué la màxima autoritat política i militar de Catalunya. Davant la imminent fallida financera, Felip V implorà al seu avi Lluís XIV que li enviés més tropes, i el juliol del 1714 20.000 soldats francesos, amb tot el tren d'artilleria francès, comandants pel duc de Berwick s'afegiren al setge de Barcelona mentre l'armada naval francesa bloquejava la bocana del port i iniciava l'asfíxia de la ciutat. Malgrat els intents desesperats per resistir, finalment a les 4:30h de l'11 de setembre de 1714 les tropes franceses iniciaren l'assalt final contra Barcelona.

Després de diverses hores de combats s'inicià una suspensió d'armes i durant 24 hores s'estigué negociant la capitulació, que finalment fou acordada el 12 de setembre a la tarda; totes les instàncies presentades a fi de mantenir els furs catalans i els furs mallorquins havien estat rebutjades per Berwick i tan sols es concedí la vida i la llibertat dels assetjats. El 13 de setembre de 1714 Barcelona era ocupada per les tropes franceses. Mentrestant, Felip de Ferran i de Sacirera, ambaixador català a la Haia, estava eufòric, doncs després de la mort de la reina Anna s'havia entrevistat amb el nou rei de la Gran Bretanya, l'alemany Jordi I, que de camí a Londres s'havia compromès a alliberar Barcelona, ​​havent ja el secretari de la regència Joseph Addison ordenat a l'almirall James Wishart la concentració de l'armada britànica al port de Maó. Era el 18 de setembre i encara no sabia de la caiguda de Barcelona: el compte enrere per salvar Barcelona, i amb ella les llibertats de Catalunya, havia finalitzat tan sols feia sis dies.

El 15 de setembre el Consell de Cent de Barcelona va quedar abolit, essent tancants i segellats els seus arxius, escrivanies i arques de dipòsit. El dia següent, 16 de setembre de 1714, l'intendent filipista José Patiño y Rosales llegia a la seva seu el decret d'abolició de la Generalitat de Catalunya, procedint de la mateixa manera que en el cas del Consell de Cent de Barcelona, i quedant derogades totes les institucions d'autogovern catalanes (Constitucions de Catalunya, Corts Catalanes, Batllia General de Catalunya, Vegueries, Reial Audiència de Catalunya.). Poc després els exemplars de les Constitucions de Catalunya eren requisats i cremats i tot el sistema constitucional es donava per abolit, iniciant-se un període d'ocupació militar sota l'administració del capità general borbònic de Catalunya, a l'espera que el Consell de Castella resolgués què fer amb el nou territori conquerit.

Finalment, l'11 de juliol de 1715 el regne de Mallorca fou ocupat per les tropes borbòniques i, com en els anteriors casos del regne d'Aragó, del regne de València i del Principat de Catalunya, totes les seves institucions d'autogovern foren abolides.

Queia així sota el domini de Felip V l'últim estat de la Corona d'Aragó i amb ell el darrer bastió del sistema constitucional que s'havia resistit a l'absolutisme borbònic.
Després de Berwick, el següent Capità General (Un càrrec creat en lloc del Virrei de Catalunya a la fi de la Guerra de Successió.) fou el Marquès de Castel-Rodrigo, que arribà a Catalunya amb despatx oficial on el rei li especificava que «en la pràctica d'aquest càrrec estareu a allò que jo declari en les ordres que us dirigiré».

Finalment el Consell de Castella dictaminà la formació d'una simple Reial Audiència presidida pel Capità General militar, en lloc d'una Chancillería com les de Valladolid o Granada, que estaven presidides per un lletrat i tenien específiques facultats de govern.

El 16 de gener de 1716 es va publicar el Reial Decret de 16-I-1716 que establia el nou sistema de govern absolutista, establint la Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya seguint el model castellà. La reial audiència quedava presidida pel Capità General de Catalunya, recolzat en aquells moments pel major exèrcit que mai hi havia hagut a Catalunya; el capità general recollia les atribucions dels antics virreis.

El català fou substituït pel castellà, que des de llavors passava a ser oficial i obligatori a l'administració i a la judicatura. El Decret de Nova Planta imposa que a la Reial Audiència de Catalunya, l'única institució de govern i de justícia, exclusivament s'hi utilitzaria com a llengua el castellà, prohibint d'aquesta manera l'ús de la llengua catalana a la màxima institució de Catalunya: "Les causes a la Reial Audiència se substanciaran en llengua castellana". Instrucció secreta redactada per l'Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors de Catalunya: «Posarà els més grans esforços per a introduir la llengua Castellana, amb la finalitat de donar les providències més temperades, i dissimulades perquè s'aconsegueixi l'efecte sense que es notin els esforços.».


Reial Audiència del Principat de Catalunya (1716-1833)

Seu: Palau de la Generalitat de Catalunya, Barcelona.
Institució: Reial Decret de 16-I-1716.
Presidència: Presidida pel Capità General de Catalunya; en els afers estrictament judicials, ho era pel Regent.
Funcions: Òrgan de justícia territorial subordinat a les resolucions del Consell de Castella i òrgan de govern subordinat a nivell teòric al Capità General de Catalunya, però amb qui governa a través de l'assoliment del Reial Acord, formant una bicefàlia que originarà conflictes competencials.




Fets posteriors sobre el Consell de Castella

Amb l'annexió dels estats de la Corona d'Aragó a la jurisdicció del Consell de Castella pel Reial Decret 15-VII-1707, aquest augmentà immediatament i amplià el seu àmbit territorial de competència, convertint-se també en òrgan de centralització política de la nova dinastia. Ratificant en el seu paper d'òrgan essencial de govern interior de la monarquia, el Consell de Castella fou l’escenari de lluita entre els partidaris i els enemics de la reforma. El 1708, a resultes d’una expulsió ordenada pel Consell de Castella sense consulta prèvia al monarca, Felip V exigí una clarificació, que li fou donada en un llarg informe on s’exposava també l’origen i progressos de la institució. Posteriorment Melchor Rafael de Macanaz refutà (Rebatir) l’informe del Consell de Castella punt per punt. Respecte del punt essencial sobre la pretesa identitat sobirana del Consell amb el monarca, Macanaz sostenia que el Consell ni tenia capacitat per atribuir-se actes de sobirania, ni la seva jurisdicció era ordinària i suprema com la del monarca, sinó que tot el contrari, era derivada, delegada i dependent d’aquest. La sobirania, eix central de la refutació, no es podia compartir i tan sols corresponia al monarca.

Felip V sancionà el Reial Decret de 10-XI-1713, conjuntament amb una regla i pràctica de funcionament que disposava la Nova Planta del Consell de Castella. El Reial Decret de 10-XI-1713 modificava substancialment la seva estructura quedant suprimit el càrrec de President, abolint-se la Cambra del Consell, creant-hi un fiscal general i dos advocats generals que supervisarien l'activitat del Consell, i modificant-hi les sales.

Pel Reial Decret 23-XII-1713 les Corts van ser centralitzades i es va dividir a Espanya en 21 províncies i intendencies.

El 1715 el Reial i Suprem Consell de Castella, que es convertí en l'òrgan superior de la Monarquia Absoluta Borbònica, a manera de consell de govern. El President de Castella esdevingué la segona magistratura més important de tota la Monarquia, tan sols per darrera del monarca absolut. Fins als temps de Carles III, el càrrec fou vitalici i presidia les Corts Espanyoles úniques.

El 1721, i a proposta del capità general de València, es proposà que el sistema de corregidors militaritzats s’apliqués a Castella. La resposta del Consell de Castella fou duríssima i comissionà als seus fiscals perquè informessin negativament. El 17 de setembre de 1721 el projecte fou abandonat, evidenciant-se novament que la jurisdicció del Consell de Castella era infranquejable i, en paraules de Jean-Pierre Didieu (2005), esdevinguda sagrada per a la classe política.




La imposició d’un nou model polític - Neix l’Estat Espanyol

Des de l'entronització de Felip V, el seu avi i els enviats francesos havien maldat per liquidar tot el règim polisinodial de la monarquia espanyola. Els Consells, base fonamental de la governació i l'administració durant el regnat de la Casa d’Àustria, havien estat sotmesos a un radical procés de transformació, essent abolits o en el seu defecte marginats. Cap dels altres Consells tingué la importància política que assolí el Consell de Castella. En el nou estatus absolutista de la Nova Planta els secretaris de despatx amb funcions executives i sotmesos a l'única supervisió del monarca esdeveniren l'eix central de govern. Per contra a Navarra s'hi mantingueren les corts pròpies. A partir d'aleshores els representants dels antics estats de la Corona d'Aragó es reuniran en unes corts úniques i comunes a tota Espanya, excepte Navarra. Les reunions celebrades en el segle XVIII, com Corts Generals del regne, només es van fer per fer les peticions que el rei desitjava i per jurar l'hereu del regne.

Amb aquests decrets es començà a configurar definitivament l'Estat Espanyol tal com el coneixem avui, com un estat unitari tant a efectes polítics com administratius, ja que fins a aquell moment Espanya només era un conjunt de diversos països en els quals, des dels reis Catòlics, regnava el mateix monarca. El següent moment i definitiu seria a la dècada de 1830, amb la creació de l'estat-nació espanyol pel liberalisme centralista. L'Estat Central es va organitzar en Províncies governades per un Capità General i una audiència, que es van encarregar de l'administració. Per l'administració econòmica i financera es van establir les Intendències provincials, seguint el model francès, comportant l'aparició de la figura dels intendents. Pel Govern Central es van crear les secretaries d'Estat, origen dels actuals ministeris, que eren ocupades per funcionaris designats pel rei. El sistema de Consells dels reis Habsburgs fou abolit, excepte el Consejo de Castilla, que centralitzà el poder i on la Corona d'Aragó en conjunt tingué menys representació que Galícia, Astúries i Navarra per separat. Es crearen també unes Corts úniques per a tot el territori, amb seu a Madrid. Aquestes Corts remarcaven la unitat i el centralisme però no tenien poder davant el poder absolut del rei borbó. Aquests decrets prenen França com a model polític i alhora estableixen que aquests territoris passaran a ser regits segons les lleis i els costums de Castella; són conseqüència de la visió absolutista i centralista del monarca, prenent com a motiu el càstig a la Corona d'Aragó pel seu suport a l'Arxiduc Carles d'Àustria.

L’absolutisme borbònic sotmetia a tots els seus súbdits a un mateix ordenament jurídic. Unificava els continguts del dret públic i del dret privat, és a dir, creava un corpus jurídic comú: això significa l'abolició dels furs i constitucions propis de cada territori, excepte de les Vascongades i Navarra que els mantindran com a premi a la seva fidelitat a Felip V. Homogeneïtzava els estaments socials en tots els territoris: els estaments diferenciats propis de cada territori són igualats per a constituir els tres estaments únics espanyols. Eliminava l'estatus d'estrangeria: això significa la «creació» d'una sola nacionalitat jurídica espanyola que no distingeix entre castellans, aragonesos, valencians, mallorquins, catalans i sards. I unificava les formes de govern en tots els territoris. També tenim la Creació de noves institucions de govern que responguien a aquesta nova organització: això significa la decadència del govern per Consells -règim polisinodial- i l'aparació del govern per ministres. La creació d'organismes paral·lels de poder. El “Despacho” substituí el Consell d'Estat i posteriorment es crearen les altres secretaries. a la que anà substituint.

Els Decrets de Nova Planta suposaran la pèrdua de la capacitat legislativa i del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i *monetari propi i dependència dels aparells polítics castellans, tot imposant l’autoritat reial, per damunt de la legal.

*( La pesseta era una moneda catalana. La primera peça que s'hauria encunyat amb el logotip “pesetas” és una peça encunyada a Barcelona de "2-1/2 pesetas", el 1808, durant la dominació napoleònica. La peça d'una peseta es va encunyar l'any 1809.

El 19 d'octubre de 1868, el ministre d'Hisenda del Govern provisional del general Serrano, Laureà Figuerola, que era català, va firmar el decret pel qual s'implantava la pesseta com a unitat monetària estatal, al mateix temps que entrava en vigor oficialment el sistema mètric decimal en el context de la Unió Monetària Llatina.

La primera pesseta espanyola va ser encunyada el 1869.)*

La unificació jurídica i estructural dels territoris de la Corona d’Aragó a la Corona de Castella suposà:

- La desaparició dels antics regnes, excepte el de Navarra, i el naixement de les províncies a la península i la generalització i la reorganització interna dels virregnats, governacions i capitanies generals a Amèrica.
- També el govern i la hisenda del Regne quedaren unificats (Llevat de les excepcions que Felip V va voler mantenir per vascongados, navarresos i aranesos).
- Que el Consell de Castella (només "de Castella" al nom) passà a assumir totes les tasques de govern (excepte a Navarra) i, amb el temps, serà origen del consell de secretaris (de ministres). La resta de consells veuen reduïda la seva tasca a aspectes judicials i se'ls treuen les atribucions governatives en benefici de les secretaries d'Estat.
- Oficialment, la creació d'unes noves Corts espanyoles seguint el model representatiu de Castella, a les quals se sumen com a representants minoritaris els d'Aragó, València, Catalunya i Mallorca.
- L'aplicació d'un sol dret comú per a tots els súbdits amb la consegüent anul·lació d'usos i costums i de drets particulars (Sempre que entrin en conflicte amb la legislació comuna) i la unificació del dret processal a l'ús castellà.
- L'aplicació d'una sola llengua administrativa, el castellà, amb la consegüent anul·lació de les llengües pròpies usades fins aleshores. Aquesta mesura té excepcions en algunes institucions locals catalanes i valencianes (per exemple, el Tribunal de les Aigües de València) i en la Sala de Biscaia de la Reial Cancelleria de Valladolid.
- El tresor públic passà a ser administrat per una superintendència de l'exèrcit. Aquesta començà a confiscar totes les propietats dels anteriors organismes de govern de Catalunya, així com dels particulars que havien recolzat la causa austríaca.



Significació dels Decrets de Nova Planta

L'aixecament dels estats de la Corona d'Aragó entre el 1705 i el 1706 en favor del pretendent a la corona espanyola Carles d'Àustria fou interpretada pel monarca borbònic com un delicte de rebel·lió contra el jurament de fidelitat que li havien prestat i li devien. Pels estats de la Corona d'Aragó l'aixecament es justificava per l'incompliment reial del pactum constitucional. Els Decrets de Nova Planta van tenir allí la finalitat de castigar els que s'havien alineat en contra del rei Felip V de Castella al·ludint al "dret de conquesta" com es cita en aquells decrets. A partir d'aquell moment ambdos regnes passaren a ser governats directament per una institució estrangera, el Consell de Castella, en règim d'ocupació militar sota l'administració d'un capità general, i amb un ordenament jurídic i règim polític que ja no era el propi sinó s'imposà la uniformitat castellana. Els funcionaris es van començar a nomenar des de Madrid, el valencià hi va ser prohibit com a llengua de l'administració, de l'ensenyament i de la predicació. A diferència d'altres territoris de la Corona d'Aragó, en el cas valencià, es va abolir fins i tot el dret civil. L'Aragó també va perdre les seves lleis, i la llengua, l'aragonès, per bé que aleshores ja es trobava en un avançat procés d'assimilació pel castellà.

Tot plegat suposà la pèrdua de la capacitat legislativa i del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi i la dependència dels aparells polítics castellans, a banda que s'imposà l'autoritat reial, per damunt de la legal. S'implantà una nova divisió administrativa en corregiments i els nomenaments passaren a ser potestat del monarca.
Els Decrets de Nova Planta tingueren en comú la desaparició del que caracteritzava l'estructura de la Corona d'Aragó, primer, i la Monarquia Hispànica, després, és a dir, la monarquia composta: un rei regnant sobre diferents regnes, atès que aquests regnes desaparegueren sotsmesos a les institucions, lleis i autoritats d'un d'ells, el de Castella, per bé que nominalment continuaren existint.

Amb els Decrets de Nova Planta també desaparegué el que caracteritzava el sistema de relacions polítiques: la sobirania compartida entre la monarquia i els estaments, exercida a través de les Corts i de l'aplicació de les Constitucions i privilegis, fins i tot en el cas del Regne de Mallorca, en què el Gran i General Consell tenia competències pròpies de les Corts que aquest regne no tenia.

Els Decrets de Nova Planta suposaren la mort jurídica dels territoris de la Corona d'Aragó com a entitats amb personalitat pròpia. En resum, com a resultat dels decrets, els antics regnes de la Corona d'Aragó, van perdre les seves institucions politiques i administratives tot i que, llevat València, van mantenir el seu dret privat propi. Les corts pròpies van ser dissoltes i es va concedir a algunes poblacions el dret d'assistir a les corts castellanes, que es converteixen en corts comunes a tota Espanya, excepte Navarra, que va mantenir les seves corts reials fins al 1841. En 1709 van assistir a les Corts representants d'Aragó i València, i a les de 1724, també van assistir representants de Catalunya. Es van modificar els mecanismes d'elecció dels governs municipals adaptant-los a les normes de Castella.




Vida més enllà, les reclamacions dels vençuts

El 1719, en el marc de la Guerra de la Quàdruple Aliança, el coronel Pere Joan Barceló i Anguera «el Carrasquet» cabdellà diverses partides de miquelets per intentar provocar un sollevament general a Catalunya, però el 1725 es firmà el Tractat de Viena que reconeixia l'status quo d'Utrecht i Rastatt. Malgrat això la implicación de Felip V en la Guerra de Succesió Polonesa (1733-1738) degut als Pactes de Família borbònics desencadenà les esperances dels austriacistes per a recuperar la «Llibertat de Catalunya» i es publicà l'opuscle *Via fora als adormits. Aquest és una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el 1714 i a la reclamació dels territoris cedits a França per la Pau dels Pirineus, i reivindica la creació d'un domini català que amb utilitat de l'Europa pot reviure, o bé la creació d'una república lliure de Catalunya. El 1736, el «22º any de la nostra esclavitud», sortia publicat un altre opúscle titulat Record de l'Aliança, un missatge dels catalans adreçat al rei Jordi I d'Anglaterra, desafeccionat, però encara aliat segons el pacte de Gènova de 1705, on es recorda a Anglaterra l'aliança pactada per la llibertat de Catalunya i de tota la monarquia d'Espanya, i demana que sigui reactualitzada i proposa com a alternativa la creació d'una Republica Libera de Cathalunya. Inclús des de les mateixes files borbòniques, el 1760 els diputats representants de les capitals de l'extinta Corona d'Aragó (Saragossa, València, la ciutat de Mallorca i Barcelona) presentaren conjuntament la Representació (Memorial de Greuges) aprofitant les úniques Corts que va convocar Carles III d'Espanya. El memorial contenia una denúncia de diversos crítiques a la política borbònica, sobretot al monopoli del poder pel Consell de Castella i els castellans a la Corona d'Aragó, i la impossibilitat dels súbdits d'aquesta d'accedir als càrrecs de Castella. Per això feien una defensa i exaltació dels aspectes positius del sistema anterior a la Nova Planta i de la seva justícia, i reclamaven la igualtat de representació entre els regnes, contra la discriminació de la Corona d'Aragó. Hi eren importants les referències a la discriminació dels catalanoparlants i als inconvenients que els funcionaris castellans no sabessin el català. En contraposició a aquestes reivindicacions, en aquelles Corts els representants de la capital històrica de Castella, Burgos, exigiren que els representants de la Corona d'Aragó seguessin a la darrera fila, darrere de tots i separats dels de Castella.

*Via fora als adormits (“Via fora als adormits” fou un opuscle anti-borbònic publicat a Barcelona el 1734. Aquesta publicació, publicada 20 anys després de l'entrada a Barcelona de Felip V, posa de manifest la persistència de la consciència nacional catalana malgrat la manca d'institucions pròpies.

El text fou publicat en una traducció francesa contemporània i fou redescobert per Josep Narcís Roca i Farreras el 1859, qui el recuperarà per al catalanisme. El diari La Veu de Catalunya el va reeditar en català el 1898, i el 1974 la historiadora Eva Serra i Puig el va analitzar a la revista Serra d'Or.)*


Extret de Sàpiens.cat:

El 1714 es va publicar a Londres “The Deplorable History of the Catalans” i “The Case of the Catalans Considered” (Consideracions sobre el Cas dels catalans). Tots dos es mostraven molt crítics amb la monarquia britànica, a qual retreien la falta de respecte dels compromisos contrets amb els catalans després d’haver-los incitat a la rebel·lió contra Felip V.

Per exemple, a The Case of the Catalans Considered podem llegir:

«És evident que els catalans es van sotmetre al rei Carles per instigació dels anglesos [...]. Encara que deixem de donar suport a l’emperador no hauríem d’abandonar els catalans [...]. És ridícul pensar que els nostres ministres siguin guardians tan ineptes de l’honor de la nostra Nació. Vam tenir en les nostres mans el poder d’imposar qualsevol condició que volguéssim. ¿Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? [...]. ¿Ha de ser sacrificat aquest poble a la còlera del qui és ara el seu rei? ¿No seria la seva sang un monument etern a la nostra crueltat? [...]. Tot això toca el cor de tot ciutadà britànic generós quan considera el cas dels catalans [...]. [Si] aquell poble és abandonat i perdut, no mereixem la censura de tothom com a autors de la seva ruïna? El mot catalans no serà sinònim de la nostra deshonra?»

Del distanciament europeu respecte de Felip V i el Cas dels catalans segurament trobem el millor testimoni en l’obra de Voltaire, qui va parlar admirat de la memòria de la resistència heroica de Catalunya a “Le Siècle de Louis XIV” (1752), tot i que des d’una posició més ambigua del que sovint s’ha volgut interpretar:

«Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra i dels més ben situats [...]. Produeix tot el que és requerit per a les necessitats de l'home [...]. Pot passar l'univers sencer i els seus veïns no poden passar d'ella. Lluny que l'abundància i les delícies hagin estovat als seus homes, aquests han estat sempre guerrers. Però malgrat el seu valor i el seu amor extrem per la llibertat han estat subjugats en tots els temps: els romans, els gots, els vàndals, els sarraïns la van conquerir [...].

Felip V, lliurat del seu competidor, no va poder reduir ell sol als catalans. Lluís XIV el va ajudar [...]. Els assetjats es van defensar amb un coratge fortificat pel fanatisme. Un fanatisme de llibertat no els va fer cas a totes les promeses que van rebre del rei [...]. Havent penetrat els assetjadors, els assetjats es van batre de carrer en carrer [...]. No van obtenir més que la vida i els béns. La major part dels seus privilegis van ser destruïts [...]. Aquest furor dels catalans, que no els havia animat quan Carles VI estava entre ells i que els va transportar quan van estar sense auxili, va ser l'última flama l'incendi que havia abrasat tant de temps la més bella part d'Europa pel testament de Carles II.»


Els diputats catalans que signaren la Constitució Espanyola de 1812:

L'historiador Román Piña Homs senyala que els delegats catalans, fora d'Antoni de Capmany, Ramon Llàtzer de Dou, el raccionari Jaume Creus, i el molt catalanista Felip d'Aner d'Esteve, tenien dificultats d'expressió en castellà. Així mateix assenyala que els diputats catalans tenien el mandat de defensar mesures econòmiques proteccionistes per a la indústria i el comerç català, els privilegis dels gremis catalans, el manteniment de les institucions de govern autònom de Catalunya (la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya), i quan sorgí l'anomenat “El Arreglo de Provincias” sobre la configuració territorial, els diputats catalans havien de procurar per restituir les Constitucions catalanes abolides per Felip V el 1714:

«debe Cataluña no solo conservar sus privilegios y fueros actuales,
sino también recobrar los que disfrutó en el tiempo en que ocupó
el Trono Español la Augusta Casa de Austria»        

- Felip d'Aner i d'Esteve, advocat, escollit diputat per Catalunya el 1810; signà la Constitució de 1812: «Nadie es capaz de hacer que los catalanes se olviden de que son catalanes»

- Antoni de Capmany de Montpalau i de Surís, historiador, escollit diputat per Catalunya el 1810; signà la Constitució de 1812: «hasta el año 1714, en que las armas de Felipe V, más poderosas que las leyes, hicieron callar todas las instituciones libres en Cataluña, y Barcelona recibió un ayuntamiento bajo la planta aristocrática de las demás ciudades de Castilla.»

- Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols, escollit diputat per Catalunya el 1810; signà la Constitució de 1812: «A Catalunya se la trata como provincia conquistada»

- Joan del Valle i Adroer, advocat, escollit diputat per Catalunya el 1810 substituint al mort Joan Gispert (diputat); signà la Constitució de 1812: «los diezmos enfitéuticos de Cataluña no son como las tercias de Castilla
y los de los reinos de Aragón, Navarra, Granada y Valencia.»

Les pressions dels diputats catalans, que uniren les seves forces amb els diputats aragonesos, valencians, mallorquins per reclamar els furs abolits per Felip V el 1714, conjuntament amb els navarresos que aspiraven a defensar els seus furs vigents, provocaren la irritació del diputat extremeny Diego Muñoz Torrero que cridà: «estamos hablando como si la Nación Española no fuese una, sino que tuviera Reinos y Estados diferentes. Es menester que nos hagamos cargo que todas estas decisiones de provincias, deben desaparecer, y que en la Constitución actual deben refundirse todas las leyes fundamentales de las demás provincias de la monarquía. La comisión se ha propuesto igualarlas a todas, pero para esto, lejos de rebasar los Fueros, por ejemplo, de los navarros y aragoneses, ha elevado a ellos a los andaluces, castellanos, etc., igualándoles de esta manera a todos juntos para formar una sola familia con las miasmas leyes y gobierno. Si aquí viniera un extranjero que no nos conociera, diría que aquí había seis o siete naciones [..] Y quiero que nos acordemos que formamos Una sola Nación, y no un agregado de varias naciones.»


  

Conjuntures d'independència o de segregació d'Espanya o França

La República Catalana o la seva segregació ha estat proclamada, almenys, en cinc ocasions:

- 1641: Pau Claris proclamà la república catalana lliure el 17 de gener.
- 1641-1652. El 23 de gener de 1641 Pau Claris proclama Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, posant el principat de Catalunya sota sobirania francesa. A la mort de Lluís XIII el 1643 ho fou Lluís XIV (el Rei Sol) fins el 1652.
- 1810-1812: Napoleó concedeix la independència a Catalunya sota tutela de França.
- 1812-1814: Catalunya és annexionada a França per Napoleó.
- 1873: Es proclama l'Estat català dins de la República federal.
- 14-17 d'abril de 1931: Macià proclama la República catalana.
- 6 d'octubre de 1934: Lluís Companys proclama l'Estat català dins de la República federal espanyola.

El dret català actual es fonamenta en els drets històrics que el Principat de Catalunya va tenir en els temps de la Corona d'Aragó i es veuen plasmats en el Pacte de Tortosa (1869) i les reclamacions del Memorial de Greuges (1885), les Bases de Manresa (1892) i els darrers Estatuts d'autonomia.




Per entendre el Consell de Castella

El Consell de Castella, conegut oficialment en castellà com a Real y Supremo Consejo de Castilla (Real i Suprem Consell de Castella), era la columna vertebral i principal centre de poder de l'estructura de govern de la Monarquia Hispànica, l’Edat Moderna i posteriors (Segles XVI al XIX), existent durant l’època que es coneix com a polisinodal, és a dir, amb multiplicitat de Consells.

Com a Consell Reial, el Consell de Castella era la segona dignitat del regne, immediatament després del rei. Fou considerat como l'arquetip del consell o sínode i de la seva estructura i organització, de forma que tots els demés calcaren d'aquest les seves. Aquest organisme fou creat a finals del segle XIV (1385) per Joan I. A les Corts celebrades a Toledo el 1480, els Reis Catòlics van dotar a aquest organisme d'una major entitat tant jurídica com institucional. Alhora, els monarques van regular la seva composició i la procedència dels seus membres.

El Consell de Castella era hereu de l'antic Consell Reial (La institució medieval que aconsellava al rei en la presa de decisions polítiques). Amb la multiplicació del nombre de consells de la Monarquia Hispànica, l'organisme castellà s'especialitzà en el govern intern de la Corona de Castella, per aquells temps la zona més estensa i poblada dels dominis de la monarquia. Alhora, la Corona de Castella era el territori més cohesionat jurídicament i territorial, i era el regne on el monarca tenia menys problemes per prendre decisions i podia cobrar més impostos. Tant augmentà el seu poder que, sota el regnat de Carles V, el Consell d'Estat s'independitzaria del Consell de Castella per la importància creixent de la política exterior.
Al segle XVIII, amb el canvi de dinastia, la Guerra de Successió i els Decrets de Nova Planta, que acabaren amb la resta de consells de la monarquia, el Consell de Castella augmentà significativament el seu poder. La segona meitat del segle XVIII i l'inici del XIX (fins a la Guerra d'Independència, quan la discontinuïtat de la monarquia obligà a reinventar el sistema polític amb la Constitució de Baiona en un bàndol i la Constitució de Càdis a l'altre) pot considerar-se com el període més important del Consell.


Per entendre les Corts de Castella

Corts de Castella és la denominació de la institució política que realitzava la representació estamental de la Corona de Castella durant l'Edat Mitjana i l'Antic Règim. Com la resta dels parlaments europeus medievals, els seus procuradors es reunien per braços: eclesiàstic, nobiliari i comú (que corresponia a la representació d'un determinat nombre de ciutats amb "vot en Corts".).

Les Corts eren convocades i presidides pel rei de Castella. Davant el major nivell de poder que la monarquia autoritària tenia a Castella, les funcions de les Corts castellanes eren menys significatives que les de les insitiuciones similars a la Corona d'Aragó (Corts d'Aragó, Corts Catalanes i Corts Valencianes), restringint amb el temps a les merament fiscals. Desde los Decretos de Nueva Planta, impuestos a los reinos de la Corona de Aragón tras su derrota en la Guerra de Sucesión Española, éstos enviaron procuradores a las Cortes de Castilla. Durante el siglo XVIII sólo hubo dos convocatorias, ambas en Madrid: la de 1713 y la de 1789.





Inici de la independència dels Comtats Catalans (s. X)

El juliol de l’any 985 Barcelona fou saquejada i molts dels seus habitants i defensors fets presoners i portats captius per l'assalt d'al-Mansur en territori català. L’actual Comte de Barcelona, Borrell II, va trametre una demanda d'ajut que la monarquia carolíngia no va atendre. Poc després, amb la mort del darrer carolingi i l'entronització del noble Hug Capet (987), es trencava definitivament la legitimitat dinàstica, i consegüentment els darrers vincles jurídics i morals que unien els comtats catalans a la monarquia franca.
Així, gradualment els comtats esdeveniren sobirans (Independència de facto.). A partir de Guifré el Pilós (Ja des del 1380 fou anomenat “Pare de la Pàtria”.)els comtes deixen de ser nomenats pel rei franc i es passa a un règim successori. El Tractat de Corbeil és un acord signat a Corbeil entre Lluís IX de França i el comte de Barcelona Jaume I el Conqueridor. Es va signar l'11 de maig de 1258 i en ell el rei francès, com hereu de Carlemany, renunciava als drets sobre els Comtats Catalans (Independència de iure.).


Síntesi


La sobirania del Principat de Catalunya és fonamentada per les Constitucions de Catalunya amb caràcter de normes legislatives de major rang només podent ésser revocades per les mateixes Corts Generals del Principat de Catalunya (Antecessores a l’actual Parlament de Catalunya), que són de rang superior a decrets o sentències reials; la Diputació del General de Catalunya, òrgan executiu, fiscal i governador de l’administració, origen de la Generalitat de Catalunya; i el Tribunal de Contrafaccions i la *Reial Audiència i Reial Consell de Catalunya, òrgans amb potestat jurisdiccional derivada de la sobirania de les Corts Generals del Principat de Catalunya i el monarca (Comte de Barcelona) que representen la sobirania de l’Estat, en aquest cas el Principat de Catalunya.


*(La Reial Audiència i Reial Consell de Catalunya, o també Reial Senat de Catalunya, fou el màxim òrgan d'administració de justícia al Principat i Els Comtats que exercia el poder judicial en nom del rei. La presidència de la Reial Audiència corresponia al rei, i en el seu defecte al lloctinent general (el virrei), i en absència d'aquest al Regent.
Equivalent a les Reials Audiència d'Aragó, de València i de Mallorca, la Reial Audiència de Catalunya es caracteritzava pel fet d'ésser tribunal suprem, mentre que les anteriors reconeixien com a instància superior al Consell d'Aragó. Aquest va ésser superat l’any 1701 per la creació del Tribunal de Contrafaccions.)


Les institucions catalanes que recollien les diferents potestats de la sobirania (Poder Legislatiu, Poder Executiu i Poder Judicial.) eren la última instància a Catalunya.


Totes aquestes institucions i drets històrics van ser abolits i substituïts per la “Real Audiencia del Principado de Catalunya” per Decret Reial de l’absolutista rei Felip V de Castella, nét del rei Lluis XIV de França, hereu del model absolutista borbònic del seu avi.




Resum identificatiu de Catalunya el 1714


- Nom: Principat de Catalunya.

- Forma política: Estat.

- Forma de govern: Monarquia constitucional.

- Monarquia: Corona d’Aragó.

- Cap d’Estat: Comte de Barcelona (Carles III d’Aragó).

- Seu de la cort: Barcelona.

- Govern: Diputació del General de Catalunya  (Generalitat de Catalunya).

- Seu del Govern: Palau de la Diputació del General, Barcelona (Des de l’any 1364).

- Cap de Govern: President de la Diputació del General (Josep de Vilamala)

- Sobirania: Corts Generals del Principat de Catalunya - Comte de Barcelona.

- Potestat Executiva: Diputació del General de Catalunya (Generalitat de Catalunya).

- Potestat Legislativa: Corts Generals del Principat de Catalunya (Parlament de Catalunya).

- Potestat Judicial: Tribunal de Contrafaccions.

- Cos militar: Exèrcit de Catalunya (1713-1714), format en part pel Regiment de la Generalitat de Catalunya i el Regiment de la Ciutat de Barcelona.  

- Institució financera: primer banc públic d’Europa, Taula de canvi de Barcelona (1401).

- Divisió territorial: vegueries.




L’herència de l’Estat Espanyol


- Monarquia espanyola: designa l'organització política del Govern i de l'Estat a Espanya, i la trajectòria va des de la unió dinàstica dels regnes peninsulars en els descendents dels Reis Catòlics, reformada durant el nou règim fins a l'actualitat a Espanya, interrompuda únicament en els períodes de la Primera República (1873-1874), la Segona República (1931-1939) i el règim franquista (1939-1975). El triomf de Felip V a la Guerra de Successió Espanyola liquida la sobirania dels estats de la Corona d’Aragó i és l’inici de l’establiment de les bases del nou estat espanyol, el Regne d’Espanya. L’actual monarquia és descendent de la dinastia borbònica iniciada a Espanya per Felip V de Castella.

- Rei d’Espanya: Joan Carles I de Borbó, és el Cap de l’Estat del Regne d’Espanya.

- Cap de l’Estat: és la màxima autoritat d'un Estat, qui en principi representa la seva unitat i la seva continuïtat davant l'Estat mateix i el món. Llavors, es diu que és el representant i responsable del país davant el món i el mateix poble. Les funcions específiques dels caps d'estat varien d'acord al sistema polític de cada estat. És important denotar que aquest, en ser la màxima personificació de l'Estat determina, per se, el tipus d'estat de què es tracta, monarquia si és un monarca, o república si és un president o un comitè (com a Suïssa). En un règim absolutista, com ho és actualment, per exemple, l’Aràbia Saudita, el cap de l'Estat és un monarca no electe popularment, que arriba al tron per llaços sanguinis amb el seu antecessor. Del cap de l'Estat emanen molt habitualment tots els altres poders de l'Estat, actuant com un autòcrata.

- Poder legislatiu:

Les Corts de Madrid és la denominació historiogràfica per a les diferents reunions de les Corts de Castella que van tenir lloc a la ciutat de Madrid. Amb l'arribada de la dinastia Borbó a 1700, les Corts van deixar de convocar de forma separada per regnes, a excepció de les de Navarra, i es van convocar “Cortes Generales del Reino [de España].”

“Cortes Generales de España (1978-2013)” (És el parlament espanyol, la seva divisió bicameral te l’origen a l’Estatut Reial atorgat per la reina Maria Cristina, regent, l’any 1834.).

“Cortes Españolas (1978-1942)”, establertes en l’actual Palau de les Corts l’any 1942, representava la democràcia orgànica, és a dir, aquella sobirania que finalment requeia en l’autorització del Cap de l’Estat [Francisco Franco].

“Corts de la Segona República Espanyola (1931-1939)”, entre el gener i l’abril de 1932 una comissió de les Corts va adequar el projecte d'Estatut de Catalunya, l'anomenat Estatut de Núria, a la Constitució de 1931 i tot i així va trobar una enorme oposició a la cambra per a la seva aprovació i que va incloure una àmplia mobilització al carrer "antiseparatista". Després de quatre mesos de debats interminables, el fallit cop d'estat del general Sanjurjo l'agost de 1932 va motivar que s'accelerés la discussió de l'Estatut, que finalment va ser aprovat el 9 de setembre per 314 vots a favor (tots els partits que donaven suport al govern , més la majoria dels diputats del Partit Republicà Radical) i 24 en contra. L'Estatut era menys del que els nacionalistes catalans havien esperat (La versió final eliminava totes les frases que implicaven sobirania per a Catalunya, es rebutjava la fórmula federal, els idiomes castellà i català eren declarats igualment oficials, etc).

“Corts de la restauració borbònica (1874-1931)”, el nom al·ludeix a la recuperació del tron per part d'un membre de la Casa de Borbó, Alfons XII, després del parèntesi del Sexenni Democràtic. La legitimitat del nou règim s'estableix amb la Constitució de 1876 que conforma el nou model d'Estat amb un poder legislatiu dividit en dues cambres: Congrés dels Diputats i Senat, amb un sufragi censatari per triar el Congrés i un Senat nomenat pel Rei , i on el monarca conserva bona part de les funcions de Cap de l'Estat i del poder executiu.

“Corts de la Primera República Espanyola (1873-1874)”, va ser el règim polític que va haver a Espanya des de la seva proclamació per les Corts, l'11 de febrer de 1873, fins al 29 de desembre de 1874, quan el pronunciament del general Martínez-Campos va donar començament a la Restauració borbònica a Espanya. El primer president del Consell de Ministres (Poder Executiu) va ser un català de Barcelona, Estanislau Figueras i de Moragas.

“Corts del Sexenni Democràtic (1868-1874)”, suposà la fi del regnat d’Isabel II d’Espanya. Des de 1871 fins el 1873 Amadeu I fou elegit rei per les Corts.

“Corts durant Isabel II (1833-1868)”, la Constitució espanyola del 1837 va introduir a Espanya la monarquia constitucional, però va ésser substituïda per la del 1845 (Que establia la sobirania conjunta del rei i de les Corts Generals però amb una clara preponderància del monarca.

“Corts durant el regnat de Ferran VII (1833-1814)”, amb l’ajuda de tropes franceses (Els Cent mil fills de Sant Lluís) es va restaurar l’absolutisme i suprimir la Constitució de Càdis de 1812 (Que declarava únicament el poble espanyol sobirà.) que Ferran VII havia jurat.

“Josep I Bonaparte (Germà gran de Napoleó Bonaparte. 1813-1808) Guerra d’independència”, Catalunya fou annexionada al Primer Imperi Francés (1804-1814).

“Corts durant el regnat de Carles IV (1808-1788)”, el 1789 es produeix la Revolució Francesa.

“Corts durant el regnat de Carles III, fill de Felip V (1808-1759)”, la imposició del castellà al sistema escolar, dues disposicions -la Real Cédula del 23 de juny de 1768, i la Real Cédula de 10 de març de 1770- estableixen que tota l'educació escolar es farà “únicamente en lengua castellana” a tots els territoris de la península i Ultramar, i advertia que tots els idiomes que no fossin el castellà serien perseguits arreu de l'Imperi. En aquesta línia, al cap de poc, la imposició oficial de l'espanyol continuaria el 1772, mitjançant una "Real Cédula" que fa obligatori que “todos los mercaderes y comerciantes mayoristas y al menudeo traigan los libros de contabilidad en castellano”.
L’any 1782 també es va establir el sistema radial que uneix Madrid amb Barcelona, València i Galícia; un model d’infraestructures que perdura fins a l’actualitat.

“Regnats de Ferran VI, Felip V i Lluís I (1759-1724)”.

“Cortes Generales del Reino”, es van convocar per primera vegada Corts a Madrid a les que no només havien d'assistir els procuradors de les ciutats castellanes, sinó també representants de ciutats aragoneses, valencianes, catalanes i mallorquines.

- Poder Executiu: Administració General de l’Estat (2013-1977). Consell de Ministres. Anterior és Secretaris d’Estat d’Espanya. El Consell de Castella “Real y Supremo Consejo de Castilla” (Segona dignitat del regne, després del rei.), era el govern interior dels regnes de la Corona de Castella però en el segle XVIII, el canvi de dinastia, la Guerra de Successió Espanyola i els Decrets de Nova Planta van significar un augment del seu poder.

- Cap de Govern (President del govern): El Congrés de Diputats tria a el President del Govern, a proposta del Rei. President del Govern (2013-1874) (ex. Mariano Rajoy Brey o Francisco Franco Bahamonde). President del Poder Executiu (Eren alhora Cap de Govern i Cap d’Estat, 1874-1873). Cap del Consell de Ministres (1874-1834). Secretari del Despatx d’Estat (1833-1700) (ex. Felip V de Castella).

- Consell de ministres: és un òrgan col·legiat polític constitucional format pel president del Govern, els vicepresidents, si n'hi ha, els ministres i els altres membres que estableixi la llei, com en alguns casos els secretaris d'Estat. El seu origen històric es troba en les reunions periòdiques amb el Rei dels seus Secretaris d'Estat i del Despatx durant el segle XVIII (Per Felip V de Castella). Un origen anterior se li pot trobar en el Consell de Castella, en el seu període d'influència en tot el regne. Va ser creat com a òrgan col·legiat mitjançant Reial Decret del 19 de novembre de 1823, pel qual s'ordena S. M., per l'encert en les seves deliberacions, la formació d'un Consell que es denominarà "de Ministres", sent aquests els Secretaris d'Estat i del Despatx.

- Consell d’Estat d’Espanya: és el suprem òrgan consultiu del Govern d'Espanya fundat l’any 1904. Hereu del “Consejo Real de España e Indias” que va prendre les atribucions consultives del Consell de Castella suprimit el 1834.

- El “Consejo de Regencia de España e Indias” o Regència d’Espanya: va ser creat el 1810, i com el seu nom indica, representava l'òrgan de govern i s'atribuïa la mateixa autoritat que el rei Ferran VII, i va tenir com a missió l'organització de les Corts Constituents. Així mateix, el Consell de Regència va assumir, de forma transitòria, les funcions de Direcció de l'Estat fins al 22 de novembre de 1975, data en la qual és proclamat rei davant les Corts i el Consell del Regne Joan Carles I de Borbó.

- Poder Judicial: Tribunal Suprem (Espanya). Hereu del “Tribunal Supremo de España e Indias”, Ramón Posada-Soto y Rivero (1812-1814) en va ser el seu primer president, aquest organisme va rebre per Reial Decret de l’any 1834 les atribucions judicials del Consell de Castella que queda definitivament suprimit.





Definicions



Recordem que:

- Una constitució és un conjunt de principis fonamentals o precedents establerts segons els quals un estat o una altra organització es governa. Quan aquests principis s'escriuen a una col·lecció única o conjunt de documents legals, es pot dir que aquells documents comprenen una constitució escrita. Les constitucions estableixen les regles i els principis que governen la organització o una entitat política. En el cas particular dels Estats, una constitució és la norma jurídica fonamental que defineix l'estructura, els procediments, les prerrogatives, drets i responsabilitats del govern i dels ciutadans. Abans de l'evolució de les constitucions nacionals modernes, el terme "constitució" feia referència a qualsevol llei important que determinava el funcionament d'un govern.

- Una monarquia constitucional és una forma de govern monàrquica establerta sota un sistema constitucional [Veure definició anterior de Constitució] que reconeix un monarca electe o hereditari com a cap d'estat. Les monarquies constitucionals modernes sovint implementen el concepte de trias politica o "separació de poders" en què el monarca és el cap de la branca executiva o té només un paper cerimonial o simbòlic. En les democràcies representatives que són monarquies constitucionals, com ara el Regne Unit i Espanya, el rei és considerat el cap d'estat, però, és el primer ministre o el president del govern (President de la Diputació General del Principat de Catalunya), electe democràticament per mitjà de les eleccions directes o indirectes, el cap de govern. En el sistema de govern de les monarquies constitucionals el cap d'estat no és un càrrec d'elecció popular, sinó hereditari (Comte de Barcelona).

- El poder legislatiu recau sobre el parlament o congrés, el poder executiu recau sobre el govern i el poder judicial sobre els jutjats i tribunals.

- La sobirania nacional es defineix per (font. RAE) “La que reside en el pueblo y se ejerce por medio de sus órganos constitucionales representativos.” o “la «suma de Potestats d'un Estat», és a dir, el conjunt de Poders polítics imprescindibles i inalienables que requereix una societat humana per a constituir-se en Estat. En el món contemporani el quadre d’institucions que encarnen la Sobirania són les següents: Parlament (Potestat Legislativa), Govern i Administració (Potestat Executiva), Òrgans Judicials (Potestat Judicial), Exèrcit (Potestat Defensiva) i Hisenda (Potestat Econòmica).

A l'hora de tractar sobre la sobirania, cal tractar sobre dos conceptes bàsics:

        *L'àmbit d'aplicació és el conjunt d'entitats que se sotmeten a aquesta sobirania. Això inclou, normalment, a persones i propietats.
        *El subjecte portador és aquella institució que en fa us de la sobirania, és a dir, la que fa exercici del seu poder.

A les democràcies el subjecte portador coincideix nominalment amb l'àmbit d'aplicació. A les dictadures el subjecte portador es més reduït que l'àmbit d'aplicació.”.

- El Cap d’Estat “és un terme genèric per referir-se a l'individu o al grup d’individus que són els principals representants públics d’un estat polític, federació, monarquia o república. El seu paper sovint inclou la personificació de la continuïtat i legitimitat de l'Estat i l’exercici de les funcions, tasques i poders polítics que li han estat atorgats per la constitució del seu país.

Cada país té el seu propi sistema executiu però, essencialment, n'existeixen quatre categories:

        *El sistema presidencialista (o imperial) en què el cap d'Estat és alhora el cap de    govern i exerceix tot el poder executiu activament.
        *El sistema semipresidencialista en què el cap d'Estat comparteix l'exercici del poder executiu amb un cap de govern.
        *El sistema parlamentari en què el cap d'Estat posseeix poders executius teòrics però, a la pràctica, l'exercici del poder executiu recau en un cap de govern.
        *El sistema no-executiu, en què el cap d'Estat no posseeix cap poder executiu i té només un paper simbòlic i representatiu.”.

- El Cap de Govern és la “Persona que exerceix la direcció del poder executiu en els estats en què aquest no és exercit exclusivament pel cap de l’estat.”.

- El Govern és la “Forma política segons la qual un estat és governat. Els diferents sistemes d’acord amb els quals es pot configurar un govern depenen de la combinació entre els òrgans directors de la política d’un estat. Ultra la gran diferenciació representada per l’absolutisme i el constitucionalisme, hom pot distingir, dins el darrer, el tipus presidencialista, el parlamentari i el d’assemblea.”.

- La legitimitat “és el concepte que garanteix que una institució o persona té dret a exercir el poder que li ha estat atorgat, segons les lleis vigents o els principis morals socialment acceptats. Cada sistema té el seu propi criteri de legitimitat, mentre que en les monarquies medievals era l'herència del llinatge, en els països democràtics el vot concedeix legitimitat al guanyador de les eleccions. La legitimitat pot venir donada per la divinitat com en el cas del Papa catòlic o del sobirans del Regne Unit i dels Països Baixos que són reis o reines deo gratias. En altres casos la llegitimitat dels governadors prové pel poble civil, mitjançant el contracte social.”.

- El Contracte social “és una expressió que s'utilitza en filosofia, ciència política i sociologia en al·lusió a un acord real o hipotètic realitzat en l'interior d'un grup pels seus membres, com per exemple el que s'adquireix en un estat en relació als drets i deures de l'estat i dels seus ciutadans.”.





Declaració de Sobirania


El Parlament de Catalunya, com a hereu dels Drets Històrics del Principat de Catalunya, òrgan representatiu dels seus electors, reconeix en el dia dimecres, 23 de gener de 2013 al Palau del Parlament al poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic sobirà.


Extracte de la web del Parlament de Catalunya:

La resolució, impulsada per CiU, ERC i ICV-EUiA i amb un text final acordat per aquests tres grups, ha estat aprovada per 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. CiU, ERC, ICV-EUiA i un diputat de la CUP hi han votat a favor; el PSC, el PPC i C's ho han fet en contra, i els altres dos diputats de la CUP s'han abstingut.

El ple ha rebutjat les altres dues propostes de resolució presentades: la del PSC, sobre el dret de decidir i la reforma de la constitució, i la del grup mixt (CUP), de declaració de sobirania del poble català. La proposta del PSC ha estat rebutjada per 20 a favor (PSC), 100 en contra (CiU, ERC, PPC, C's i CUP) i 12 abstencions (ICV-EUiA), mentre que la de la CUP ho ha estat per 3 a favor (CUP), 96 en contra (CiU, PSC, PPC i C's) i 34 abstencions (ERC i ICV-EUiA).

La resolució aprovada és la següent:

"Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya

D'acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l'exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu, d'acord amb els principis següents:

- Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

- Legitimitat democràtica. El procés de l'exercici del dret a decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d'opcions i el respecte a totes elles, a través de la deliberació i diàleg en el si de la societat catalana, amb l'objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l'expressió majoritària de la voluntat popular, que en serà el garant fonamental del dret a decidir. [...]”.




Sobre el treball, les fonts i els seus permissos

Aquest treball és una recopilació d’informació, la qual s’ha seleccionat i ordenat per donar sentit al tema que vol ésser explicat: el Fonament de la Sobirania de Catalunya.
L’objectiu que he tingut en ment durant tota l’elaboració ha sigut allò que jo considero més important, construir un relat lògic per donar sentit a la informació i fer-la clara i entesa. Tot i que em restringeixo a aquest tema en concret no m’oblido el cas de la Catalunya Nord que explicaré en una altra ocasió.

Tota la informació ha estat consultada a les diferents versions de la Viquipèdia en les llengües catalana, castellana i anglesa. Cap d’aquestes versions es contradeix entre elles, sinó que cadascuna disposa de nova informació que s’afegeix al redactat per millorar la seva definició. Els noms, successos, fets, dades i conceptes que apareixen en aquest treball es poden consultar a la web de Viquipèdia
( www.viquipedia.cat ), tot el seu contingut és obert al públic en general que hi vulgui accedir.

El contingut d’aquest treball pot ser consultat, reproduït, compartit, modificat i ampliat, així com jo mateix he emprat lliurament tota aquesta informació.

Aprofito per agraïr a tots els col·laboradors viquipedistes que voluntàriament donen el seu temps per posar la història que tan complexa i llarga és a l’abast de tothom i demanar discuples per qualsevol falta ortogràfica o gramatical que hi pugui haver en tot el text i se m’hagi escapat.

I també animo i demano si us plau a tots aquells que us hagi ajudat aquest treball o que us hagi interessat, compartir-lo i fer-ne la màxima difusió, per tal que més gent pugui conèixer la nostra història i adoptin una consideració més justa i fidel del nostre passat que sobint ha sigut tant maltractat.

Moltes gràcies!




 Nota i conclusió de l’autor

Si hom acaba de llegir tot el text, se n’haurà adonat de la quantitat de coses que desconeixia, de les que fins ara entenia erròniament, de les que vagament recordava o de les que confonia. Canviar això ha sigut el meu objectiu en tot moment. Perquè per a ésser lliures abans s’ha de conèixer la veritat, i a partir d’aquí només cal recordar-la.

El primer que hom entén en llegir el text és les grans llibertats que posseïa el Principat de Catalunya al llarg de cinc segles (XIII-XVIII) de constitucionalisme i els esforços clars que les refermaven en cada generació de catalans. Han sigut moltes ocasions en que els nostres antessors han lluitat per defensar allò que més estimaven. Han sigut moments de conspiracions, de difamacions, de guerres i menyspeus provinents d’aquells que no ens han respectat i que el motiu pel qual volien sotmetre’ns érem nosaltres mateixos.

Qui Som és la clau per entendre gairebé 300 anys d’odi i incomprensió. Els catalans no hem deixat mai de recordar al món i a nosaltres mateixos la nostra identitat. Ens definim per ser amants de les llibertats, som guerrers de les llibertats. No hem deixat mai de resistir, i aquesta acció ha sigut el nostre triomf com a poble davant de la desfeta. Com va dir Francesc Pujol i Morgades, “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.”.  

L’Espanya actual és obra de l’absolutisme monàrquic que Lluís XIV de França (País històricament conflictiu amb Catalunya, de la mateixa manera que també ho va ser el Regne de Castella.) va ajudar a introduïr, el mateix rei que es va apropiar il·legal i il·legítimament [Consultar “Jurament per les Illes”] dels comptats de la Catalunya Nord i hi va prohibir la llengua catalana a més a més de menysprear-la.

Aquest model polític va ser adoptat per l’aristocràcia i els polítics que més se’n van beneficiar de la derrota dels estats de la Corona d’Aragó, i perpetuat pels seus descendents i habitans, això és el Regne de Castella, les seves institucions de poder i els seus polítics. El nacionalisme espanyol uniformitzador que s’ha donat en el passat i el present es defineix per ésser en realitat el nacionalisme castellà, que és la matriu cultural, ideològica, política i històrica d’aquells que en van eixir els majors beneficiats de la Guerra de Successió.

L’Estat espanyol actual es fonamenta en les institucions de poder que ha heretat durant tots aquests darrers segles. Aquestes institucions tenen segrestat il·legal i il·legitimament els Drets Històrics de Catalunya. L’element que demostra més clarament que cap altre i que manté la continuació política del Regne d’Espanya com a estat integrat, uniformat, segrestat i centralitzat és la pròpia figura del Cap de l’Estat, que es fonamenta en el monarca descendent de la Casa de Borbó, hereu de la mateixa figura política que a partir del 1714 va arrebassar la sobirania del Principat de Catalunya per la força de les armes i esgrimint el “Dret de Conquesta”. Enacara ara no s’han restaurat aquests drets, com tampoc el govern espanyol dels actuals anys de la democràcia ha condemnat mai el franquisme.

Allò que demanem avui ressona en els annals de la història, no és nou. Després de tot això m’agradaria dir una cosa: els nostres drets són una raó més que ens avala però el més important ara és la democràcia del poble català la que ens farà lliures.


Moltes gràcies a tots els que us heu pres el vostre temps per arribar fins a aquí!



- Fi del treball -